Els arbres

Quan la vida és un bosc,
cada dia és un arbre
quan la vida és un arbre
cada dia és una branca
quan la vida és una branca
cada dia és una fulla.

                   Jacques Prévert (1900-1977)

Viatger escolta:

Sóc la taula del teu bressol, la fusta de la teva barca,
la superfície de la teva taula, la porta de la teva casa.
Sóc el mànec de la teva eina, el bastó de la teva vellesa.
Sóc el fruit que et regala i et nodreix, l’ombra benefactora
que t’aixopluga de la cremor de l’estiu, el refugi
amable dels ocells que alegren amb el seu cant
les teves hores i netegen d’insectes els teus camps.
Sóc la bellesa del paisatge, l’encant de l’hort,
el senyal de la muntanya. El marge del camí...

Sóc la llenya que t’escalfa els dies d’hivern,
el perfum que et regala i embalsama l’aire a tota hora,
la salut del teu cos i l’alegria de la teva ànima.
Per últim, sóc la fusta del teu taüt.

Per tot això, viatger que em contemples,
tu que em vares plantar amb la teva mà i que pots
parlar-me com un fill teu o que m’has contemplat
tantes vegades, mira’m bé, però ... no em facis mal.

                                                             Rabindranath Tagore (1861-1941)
 

 

Un arbre

Vius entre l'aire.
De nit vas de la terra
a les estrelles.
Quan seràs mort, encara
faràs créixer una flama.

                Màrius Torres (1910-1942)

El Pi de Formentor

 

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l'eterna primavera,

i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

com un gegant guerrer. 

No guaita per ses fulles la flor enamorada;

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada

i li donà per trone l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina,

no canta per ses branques l'aucell que encativam;

el crit sublim escolta de l'àguila marina,

o del voltor que passa sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel,

té pluges i rosades i vents i llum ardenta,

i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge;

domina les muntanyes i aguaita l'infinit;

per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i vencedor espolsa damunt les nuvolades

sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja! Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura... oh vida, oh noble sort! Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre els penyals. Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada com l'au dels temporals.                                                                  Miquel Costa i Llobera (1854-1922)

 Desolació

 

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sense entranyes que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,

al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:

sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

                                   Joan Alcover (1854-1926)

La palmera

Hi ha una palmera
prop de ma casa,
antiga i esvelta,
grossa i tan alta
com ho és la pena
que se m’instal.la
en la carena
de l’enyorança
quan la veig i ella,
sola i callada,
gran fetillera,
d’un vol em llança
per l’ampla senda
que ara em trasllada,
suaument, de pressa,
a l’edat clara
de la infantesa
feliç, llunyana,
quan la palmera
era més alta
i a l’ombra d’ella
reia i jugava
pensant que eterna
seria, i blanca,
la joia aquella
que sols trobe ara
quan la veig i ella
em mira i calla.

                           Marc Granell (1953)

Avets i faigs

El faig és gòtic com l’avet.
Mes l’avet puja fosc, aspriu,
sòbries les fulles, el tronc dret,
car és d’un gòtic primitiu.

Mentre el faig, trèmul, somriu
amb son fullatge transparent
on l’esquirol hi penja el niu,
car és d’un gòtic floreixent.

L’avet és gòtic com el faig.
Són les agulles dels cimals
on de la llum s’hi trenca el raig.

Són les agulles sobiranes
de les eternes catedrals,
immòbils, pàl·lides, llunyanes. 

                                                   Guerau de Liost' Jaume Bofill i Mates (1878 - 1933)

 Xiprers
Xiprers arrenglerats sobre la plana,
Inscrits des de les hortes als sorrals,
Poseu fris als embats de tramuntana
Rimant les altes flames vegetals
En un joc repetit de verticals.
Ratlleu de verd obscur platja i vessana,
Soferts com espartans, intemporals.
                      Montserrat Vayreda i Trullol  (1924 - 2006)

 

El tamariu (fragment)

Ofès pel sol un brot de tamariu

espolsa al vent la minsa flor morada,

diví esternut de perles de rosada, 

ruixim d'aurores pàl·lides d'estiu.

                            Carles Fages de Climent (1902-1968)

Els albercocs i les petites collidores

Diu Iris a Mirtila:
- Amiga, jo no sé...
¿Tants d’albercocs li deixes
al vell albercoquer?

- Oh Iris, prou m’agrada
menjar-ne pels camins
fent festa a la dolcesa
que em raja boca endins.

Però l’hivern arriba,
i vora el foc rabent
sentim a la teulada
ballar teules i vent.

I, bell atzar, la mare,
veient-nos entristits,
i com freguem els nassos
i com bufem els dits,

ens porta, riolera,
quan cau la neu a flocs,
un pot amb confitures
de préssecs o albercocs.

                         Josep Carner  (1884 - 1970)

Les flors

Sou, oh flors, joguines dels àngels,

Alegria de la terra, promesa del cel,

Record del paradís perdut,

Penyora del paradís que ens espera,

Símbol i imatge de l’ànima pura.

                          Jacint Verdaguer (1845 –1902)
 

Colofó

L'infant plora, perquè t'has menjat una rosa.

No ploris pas, infant.

Les roses ressorgiran

en la nit estelada dels somnis.

                           Carles Fages de Climent (1902-1968)

 

L’elegia d’una rosa

Quina cosa, Déu meu, quina cosa!

és la cosa més trista d'enguany.

Se m'ha mort una rosa, la rosa;

se m'ha mort sense pena ni plany.

Ni la pluja ni el vent li han fet nosa,

ni ha mirat de collir-la l'estrany.

Se m'ha mort una rosa, la rosa,

que potser ni tenia averany.

Ni la bella il·lusió l'ha desclosa,

ni ses fulles puní el desengany.

Se m'ha mort una rosa, la rosa;

se m'ha mort tota sola en el tany.

                        

                      Josep Carner (1884-1970)

Al roserar 

Pues i flors té el roserar;

¿Cal que respir o que em defensi?...

- ¿Qui, per les roses, en silenci

no es deixaria esgarrinxar?

                         Maria-Antònia Salvà (1869-1958)

La rosa digué:

 jo al bes de l’aurora m’acabo d’obrir.

Per filla del cel, l’abella m’adora,

Veniu-me a collir!

                        Jacint Verdaguer (1845 –1902)

 

L'ànima de les flors 

Aquelles dues flors que hi ha posades
al mig del caminal,
qui és que les hi deu haver llençades?
Qui sia, tant-se-val.

Aquelles dues flors no estan pas tristes,
no, no: riuen al sol.
M'han encantat així que les he vistes
posades a morir, més sense dol.

«Morirem aviat, lluny de la planta, -
elles deuen pensar; -
mes ara nostre brill al poeta encanta,
i això mai morirà.»

                   Joan Maragall (1860-1911)


 

GERANIS

                                       Semblen més lentes

                                       les hores, i, en silenci,

                                       faig altre cop el vell recorregut

                                       de mi a mi mateix.

                                       Que poc espai

                                       necessitem per viure i per comprendre!

                                       Ara tot és senzill,

                                       i en l'aire de cristall dringuen els mots

                                       i el seu ressò em fascina.

                                       Per pensar-te

                                       tanco els ulls, contemplo la bellesa

                                       harmoniosa i dolça dels geranis.

                                                                  Miquel Martí i Pol (1929-2003)

El gira-sol

El gira-sol

de tant adorar el Sol

n’ha presa la fesomia.

Tot el sant dia

el segueix amb sa mirada,

com l’aimador a l’aimada:

quan veu que naix a llevant

està rient,

quan veu que mor a ponent

està plorant;

llavors el dol

del gira-sol

és gran.

                           Jacint Verdaguer (1845 –1902)

Foto Ester Ferrusola

Lo fruit de la xicoira

Lo fruit de la xicoira,

lo de la flor daurada,

No el coneixeu?

L’heu vist sobre les herbes

 alçar-se de la prada,

Com un cabdell de cànem,

 com un borrall de neu?

Apar subtil esfera

que ja ha caigut de l’aire

I es té damunt d’un bri,

 dient a la viola d’olor:

“Dóna’m ta flaire”.

I als pregadéus:

“Agenollau-se aquí.”

És un pomell d’escuma vanitosa,

Una blanca bombolla de sabó,

Un vaporós esqueix de nebulosa,

Que aspira a ser del prat constel·lació.

El coneixeu el fruit de la xicoira?

Ventau-lo i se desfà com una boira.

                             Jacint Verdaguer (1845-1902)

 

Mimosa

Veig l'esclat de la mimosa

damunt l'areny del gener,

la brancada vaporosa

els diminuts sols manté.

L’aroma és intensa, fina,

així que amanyago un branc,

fins l'atmosfera enllamina

 perquè li deixi el pas franc.

Els botons d’or de la vora

et mostren el borrissol

i fan llum com si al defora

acabés de sortir el sol.

Anuncien la bonança,

alegren la solitud

i omplen l'aire de frisança

perquè l'hivern cau vençut.

               

              Montserrat Vayreda (1924-2006)

Proverbi

Així la rosa enduta pel torrent,
així l'espurna de mimosa al vent
la teva vida, sota el firmament.

          Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

Foto Ester Ferrusola

Jo et miro i admiro, florit ametller,

Que goses cobrir-te de roses

pel mes de gener.

Si ve una gelada,
ta blanca florida
quedarà marcida
com herba segada.

Mes tu hauràs florit,
i,a l’Infinit,
devota jardinera,
li has dat la flor primera.

                           Jacint Verdaguer (1845 –1902)

......................... 

 

A mig aire de la serra
veig un ametller florit:
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t'he delit!
Ets la pau que s'anuncia
entre sol, núvols i vents...
no ets encara el millor temps,
però en tens tota l'alegria.

                       Joan Maragall (1860-1911)

 

La trista fulla

gronxadissa suplica

un lloc on caure.

                               

                                    Joan Raspall (1913)

 

 A l'arbre hi ha una fulla que ja està a punt de caure

i l'últim raig del dia, que ho sap, encar la daura.

                               

                                 Josep Carner (1884-1970)

 

L'adéu al camp 

Ara que els arbres s’encenen

amb fulles d’aram i d’or,

ara que la terra s’obre

per recollir la llavor

i les últimes maduixes

que tenen forma de cor

són com robins que fulguren

dintre les feixes de l'hort,

 ara que les pomes cauen

i el raïm regala most,

dono l'adéu a la terra

que mai no es mou del seu lloc

sotmesa a l'escalf i al ritme

de les pluges i dels sols.

Tornaré una altra vegada?

Podré reveure de nou

la plana entre verda i bruna,

les taques fosques del bosc,

les masies que negregen

sota el fum en torterol,

els camins i les tribanes,

la trena de cada font?

Tornaré a sentir la flaire

de l'espígol i el fonoll?

Veuré com el blat despunta

i els ametllers treuen flor?

Si és que no torno a la casa

que dels camps viu tan a prop,

podré retornar-hi sempre

en les ales del record.

                                                 Montserrat Vayreda (1924-2006)

Margarida

Bell és ton regnat, oh reina del prat!

Té un sol al bell mig, com una custòdia,

Un solet d’or fi, que de  raigs se volta,

Rajolins d’argent a tall d’aureola.

Bell és ton regnat, regina del prat.

Los vassalls que té són les papallones,

Lo grill cantador i alguna llagosta.

Lo bon pregadéu davant se li postra

I apar que li digui amb veu dolça, dolça:

“Bell és ton regnat, regina del prat,

Margarida hermosa!”

                     Jacint Verdaguer (1845-1902)

Mirau-la com tremola, la fulla d’àlber:

De part damunt, negrenca; de sota, blanca.

Tal és la vida: porta en ses dues cares la nit i el dia.

     Jacint Verdaguer (1845-1902) 

Ginesta

 

Per vestidura es posa, l’alta ginesta,

Sa roba d’or hermosa, de cada festa;

Per qui s’enjoiaria, tan matinera?

Jacint Verdaguer (1845-1902) 

........................ 

La ginesta (fragment)

La ginesta altra vegada,
la ginesta amb tanta olor,
és la meva enamorada
que ve al temps de la calor.

Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat. 

               Joan Maragall (1860-1911)

Foto Montse Poch

L'arbre creient

Si vora l'ermita en runes

cau la rosa amb molt de greu,

si vora l'ermita en runes

ja no va l'ocell romeu,

un xiprer, callat, s'espera

per si hi tornen a alçar Déu.

                        Josep Carner (1884-1970)

L'arbre orgullós 

Dalt de tot de la muntanya,

sol, hi ha un pi de vell brancam,

dalt de tot de la muntanya,

vencedor d'aquell rocam.

I menysprea vent i anyades;

morirà només d'un llamp.

               Josep Carner (1884-1970)

D'un cactus

Com rèptil monstruós de pell clapada,
d'entranya llefiscosa, era ajocat
al seu recó bevent la solellada.
De sobte, sa malícia desvetllada,
enrevisclant-se va esquerdar el test.

Enllà de l'hort, que se'n perdés el quest,
dalt una paret seca fou llançat,
i al cap de temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.

Maria Antònia Salvà (1869-1958)

El lli 

Jo

só

bri

fi

de lli.

Dret

i prim

fins al cim.

Colliu-me,

quan floriré:

teixiu-me,

i us vestiré

d’un llani-llini

blanc com l’ermini.

Jo
só
bri
fi
de lli.
Mon tronc
és un jonc;
ma flor,
un robí.

Tinc
cinc
fulles
en la flor,
totes belles
i vermelles
com un cor.

                                           Jacint Verdaguer (1845-1902)

 
 

Qui faria sentir el gran crit sense veu de la saba?
I com  puc, sense flames enceses, parlar-vos del foc
Parlar-vos dels braços dels arbres, tan vius com els nostres,
ferits per mil llengües d'incendi?... Del cos que s'esquinça,
collat a la terra que el plora, negrós i ofegat

Heu calat foc al bosc i la son no us deserta.
Homes moriren, i infants, i ho mires amb ulls freds
entre el plany d'agonia dels arbres.
Bellíssima em sembla la serp escamosa que no espatlla l'herba,
si la comparo amb la nàusea dels vostres passos furtius.

Però a tots els qui aneu amb cor net a l'arbreda.
el vent remorós també us parla i esment us demana
la geneta del bosc: l'esquirol de gran cua
i l'esquívol conill i el miracle del bru rossinyol,
la llavor que vol néixer i l'olor dels timons. i el florit romaní.

                                   M. Àngels Anglada (1030-1999)